En diverses ocasions, en aquest bloc m’he dedicat a glossar les meravelles de l’anomenat esport de reis, el surf. Activitats com el surf, però també com l’esquí o el fins i tot el tenis, m’agraden per la seva dimensió cavalleresca i noble. Són tots esports que impliquen una lluita contra la natura o contra un mateix, on qualsevol company o adversari és bàsicament un esperó per la superació personal. En tots ells, la soledat i la fortalesa psíquica són factors decisius, i en tots ells es pot trobar la balsàmica pau espiritual que neix de la introspecció. A més i sobretot, són esports on els espectadors (en general pocs) valoren l’habilitat dels atletes sense caure en denigrants i deplorables favoritismes per un equip determinat basats en nacionalitat o política. Avui, tanmateix, vull parlar de l’antítesi de tots aquests augusts principis, encarnats en el que potser sigui l’esport més lleig, desagradable i pudent que existeix. Avui, amics, parlarem del bàsquet.
[@more@]
Abans de ser específics, però, anem a fer un petit exercici mental. Tanqueu els ulls, i imagineu-vos que sou el Keanu Reeves a Matrix, i que el negre aquell amb ulleres sense patilles us acaba de connectar a un món virtual en blanc on podem anar afegint elements. De moment no hi ha res, només vosaltres, això sí: vestits amb uns pantalons curts com si fossin calçotets boxers però massa amples i agafats amb una goma, unes bambes enormes plenes de càmares d’aire i tipus botí passades de moda des dels 80, i una samarreta sense mànigues de color cridaner i de teixit bordejant la rejilla. Com he dit de moment esteu al buit, però de seguida, implacablement, van apareixent elements esfereïdors: per començar un terra de parquet que fa un soroll horrorós com de crits de rata moribunda quan hi corres per sobre. Després, unes cistelles penjades d’un pal, un sostre de poliesportiu, tot de tíos vestits com vosaltres, i un públic de gent embrutida cridant. De sobte, tots us poseu a córrer perseguint una pilota. Com que el recinte està tancat, comenceu ràpidament a suar, i rius de fluids i sals corporals s’esllavissen de les cames al terra, d’una aixella a una cara, amarant una atmosfera ja carregada amb l’alè profund, ràpid i viciat de 10 personatges semihumans en ple esforç físic. Aquesta situació espantosa, que de moment però encara podria mantenir cert atractiu sexual per individus amb pocs escrúpols, esdevé ràpidament infernal per a qualsevol un cop tenim en compte el promig de bellesa personal d’aquest esport.
La raó per la qual aquest “esport” segueix atraient jugadors, espectadors i fins i tot subvencions governamentals que evidentment farien un millor servei si s’invertissin en curling, francament, se m’escapa, com se m’escapa perquè algú, posat davant la dicotomia de A) insertar una pilota dins d’una cistella o B) NO ser refregat per mascles simiescos suats, podria escollir la opció A). Se m’escapa també perquè, des de quart fins a vuitè d’EGB, els meus companys de classe em van obligar a jugar a bàsquet cada dia de la meva vida a la hora del pati sota pena d’exclusió social, i perquè jo hi vaig consentir. Tampoc entenc com vaig arribar a l’extrem d’apuntar-me al grup de bàsquet extraescolar, dirigit per un funcionari de presons que la resta de nens idolatraven i jo odiava profundament. Potser això m’ha fet com sóc, potser aquesta traumàtica experiència m’ha fet créixer i veure més lluny. De tot se’n aprèn, direu, però encara avui, quan em passa l’ombra d’un colom pel carrer, acotxo el cap pensant que serà una taronja pilota de bàsquet dirigida al meu cap.
“Si no guanyés 3 milions de dòlars cada any per encistellar pilotes, la gent fugiria de mi en veure’m pel carrer”
Charles Barkley, jugador de básquet retirat.
